Probablement no hi ha cap àmbit en el qual el vell aforisme «val més prevenir que curar, però, per prevenir, cal primer educar» sigui més vàlid que en el de la medicina, i més concretament en el de la vacunació.

Respecte al paper que les vacunes han tingut en la nostra salut en els darrers dos segles, hi poden haver opinions i sensibilitats molt diferents, fins i tot dins de la comunitat mèdica, però ningú que cregui en el mètode científic —aquesta eina que ens permet passar-ho tot pel sedàs de la comprovació (si pot ser experimental) i l’anàlisi matemàtica més rigorosa— i en la ciència com el gran motor del progrés no s’atreveix a negar que la vacunació sistemàtica de la població ha tingut, i continua tenint, una importància crucial. Pocs avenços mèdics poden presumir d’haver eliminat de manera definitiva una malaltia letal com va ser la verola, que va causar estralls fins que l’Organització Mundial de la Salut la va declarar oficialment eradicada el 1979; reduir a xifres anecdòtiques els casos de poliomielitis, o d’haver salvat la vida de mil cinc-cents milions de persones, segons les estimacions més recents.

Per això és difícil d’entendre que en molts països, principalment de l’anomenat primer món, hagi sorgit tanta oposició al seu ús, i que algunes veus les hagin difamat i demonitzat atribuint-los una sèrie d’efectes adversos que en la major part de casos no tenen cap fonament.

És cert que ocasionalment s’han produït complicacions, de vegades mortals, com a conseqüència de l’ús d’algunes vacunes. També ho és que la indústria farmacèutica té com a principal objectiu el benefici econòmic, i que exerceix pressió perquè es facin servir o consumeixin els seus productes, però no oblidem que aquesta mateixa indústria és la primera interessada en que el que fabrica i ven funcioni bé.

Potser la millor prova de l’eficàcia dels programes de vacunació és que en els països en què no existeixen o no arriben bé a la població es produeixen epidèmies que es cobren milers de vides cada any, en comparació amb els països en què sí es vacuna d’una manera massiva. D’altra banda, en els últims anys la disminució en el nombre de persones vacunades en països desenvolupats, com a conseqüència principalment dels moviments antivacunes, ha creuat una prima línia vermella i ha donat lloc a l’aparició de brots epidèmics de malalties com el xarampió o la tos ferina en llocs com els Estats Units o Europa.

El cas de diftèria en un nen no vacunat a Olot ha posat de manifest la fragilitat dels arguments que esgrimeixen els que s’oposen a les vacunes. La protecció en la població es basa en el fet que hi hagi una proporció molt elevada de persones vacunades, però a escala individual el risc que una persona no vacunada s’encomani augmentarà com més gran sigui el nombre de persones no vacunades amb què es relacioni. A més, imaginem la següent situació: un nen a qui els seus pares van decidir no vacunar viatja de gran a un lloc on hi ha un major risc de contagi, i aquesta persona emmalalteix i mor. Qui assumirà llavors aquesta irresponsabilitat? Els seus pares, les autoritats sanitàries, la societat? Sens dubte vindrien els laments, però arribarien tard. Fem l’exercici d’observar on hem arribat amb les humils vacunes, aparquem l’obscurantisme medieval i avancem cap al futur prevenint avui al màxim i de manera senzilla i econòmica malalties que poden aparèixer demà, sobretot quan les possibles víctimes no serem nosaltres sinó els nostres descendents.

Jordi Barquinero

Doctor en Medicina

Grup de Teràpia Gènica i Cel·lular, VHIR

Vicepresident 2n de la SCB